Moodle plataformari buruzko ikastaro bat egin berri dot,
Universitat Oberta de Catalunyako irakasleekin (Albert Sangrà, Lourdes Guàrdia,
eta Marcelo Fabian Mainarekin). Tresnaz haratago, ikaskuntza ereduez jardun
gara gehien bat. Gustora entzun eta irakurri ditut honi buruzko hausnarketak
eta teoriak. Hasteko, orainarteko ereduez hitz egin digute, aurrez aurrekoak eta maisutasunez
emandako klaseetaz eta baita eredu berrietaz ere, TICak (Tecnologies de la informació
i la comunicació delakoak) nola erabili aurreko eredua ordezkatu baino, osatzeko.
Orain gutxirarte zegoen eredu bakarrak, ikasgelakoak hiru
helburu izan ditu: informazioa ematea, pentsalmolde berriak sustatzea eta
ikasleen arteko jarrerak aldatzea. [i]
Gaur egun maisutasunez emandako klaseen kalitatea dudan jartzen baden ere
(irakasleak burubelarri prestatutako klase bikain eta unidirekzionalak, hain
zuzen) badirudi lehenengo helburua dela
lortzen den bakarra ikasgelako eredua bakarrik erabilita. Harrigarria , ez?
Adibide honek badu nere ustez bere aplikazioa orainarte nagusitu den osasun ereduan.
Mediku paternalistak diagnostikoa egin, eta medizinak ematen ditu. Pazientea
gaixorik joan eta medikuak osatu egiten
du. Pazientea subjektu pasiboa da, ikasleak irakaslearen hitz jarioa entzuten pasiboa den bezela. Irakaskuntzaren oinarri bera hartu dut esateko, gaixoa sendatzeko eredu hau ere motz gelditzen
zaigula fisioterapeutoibehintzat.
Jarraituko du…
[i] Rué J.
Los contextos y recursos para el aprendizaje en autonomía. En: Rué J. El
aprendizaje autónomo en la educación superior. Madrid: Narcea; 2009. p. 161-
224.
Esperientziak unibertsitatean ikasitakoa dudan jarri izan dit maiz. Ez dut esan nahi ikasitakoa gezurra zenik, baina bide berriak ireki dizkit, eta azken aldian oso indartsu nabil bide berriak irekitzen.
Arturo Goicoechea neurologoa da eta orain pare bat hilabete egin dot topo berarekin. Bere blogean informazio ugari dago.Liburuak idatzi ditu, eta orain eskuartean dauzkadanak bukatzen ditudanean ekingo diot bati: Migraña, una pesadilla cerebral. Oier Gorosabelek bere fibromialgiari buruzko bideoarekin ere badauka zerikusirik. Gure jarrerak aldaketak jasaten ditu medikuak fibromialgia dugula esaten digunean.
Nere gradu bukaerako lanean lunbarretako ornoarteko disko patologiak aztertu nituen (lanaren aurkezpena hemen), eta han ikusi nuen guzti honek baduela ebidentzia zientifikorik. Badirudi gaixotasunarekiko jarrera dela osatzeko giltzetako bat.
Baina bidea zabaltzen hasi berri nago, eta gehiago jakin nahian ere bai. Bitartean ariketa interesgarri piloa ari naiz ikasten, arnasketa, lur pelbikoa, faszien tratamendua piloten bidez....
Ideia pilo bat buruan. Pentsatu, sentitu.... EKIN!!
Aspaldi darabilt buruan fisioterapiako nere burutapenak hemen idaztea. Uste dut esperientziarekin eta ikastaroekin ikasten ari naizena elkarbanatzea ondo legokela. Hala ere oraingo ikastaro honetan, ikasi zentzu zabalean ikasi dut. (Lasai, ez dago mareatzeko ez irudi ez hitzik)
Palafrugellen izan naiz, Blandine Calais Germain (Anatomia para el movimiento izeneko liburuen egilea) eta Nuria Vivesek emandako ikastaro batean: Perine femeninoa. 20 bat neska ginen, jatorri eta lanbide desberdinetakoak. Zoragarria izanda. Estresa atzean utzi eta emakumetasunean murgildu naiz.
Kasualitatez (edo ez) aitak Uxue Alberdik Argiarako Ainhoa Agirreazaldegiren elkarrizketa zoragarria pasatu zidan. Nola umorearen erreferenteak maskulinoak diren, eta nola sortu neska izatearen aldetik, gizonen moduak imitatzea derrigorrezkoa izan gabe. Ze bi neska! Elkarrizketak muin haundia dauka: Kojak txupatxusak bezela!
Nik ere emakume naizela berdeskubritu dut. Esango nuke orain emakume naizela kontzienteki (31 urterekin!). Eta horren eraginaz ere ohartu naizela: nere portaeran, sentimenetan, erlazioetan...
Perinea berdeskubritzea ere ekarpena izan da, bai ezagutza, prebentzioa eta baita plazerrerako ere bai! Orain gutxi arte, ez omen da ikertu emakumeek zona honetan izan duten patologietaz eta erditzeko osteko arazoetaz.
Zelako pelikula onak. Ikaragarri gustatu zaizkit Bata larunbatean ikusi neban , eta bestea domekan. Historia berdinaren jarraipena da, aktore berdinak, pertsonaia berdinak... 30 urte beranduago. Oraindik buruan darabilt Mariannen indarra.
Munduaren koloreak ahaztu bazaizkizu Energiarekin ez badakizu zer egin Aspertuta bazaude Lagun batekin gustora egoteko gogoa badaukazu... Erosi Perun betaurrekoak
La Laia, és una enfermera
decebuda per l’atenció que es dona als usuaris al sistema sanitari actual.
Critica la manca de temps que se li dedica al pacient, el tracta impersonal, i
la pressa que afecta negativament a la qualitat del servei. Revisant la seva
pròpia experiència, cita la vegada en la que un pacient se li va posar a
plorar, i el sistema no contemplava que li pogues dedicar aquells minuts extra
que podria necesitar aquell moment l’usuari-malalt.
Es curiòs. Rescato un altre
article que vam llegir a classe, i vam fer el comentari pertinent, a on es
parlava de les noves tendències que s’estaven adaptant en els centres
oncològics per millorar l’atenció individualitzada i tenir més en compte la
dimensió psicològica de la malaltia/malalt. Lluny de les presses i del tracte
impersonal, es buscaba la màxima qualitat en la comunicació amb el pacient,
tenint en compte que l’aspecte psicològic és important en el procès de curació
i que el pacient te dret a decidir sobre el seu tractament. I sabem, que una
bona comunicació obvia les presses.
Dues realitats oposades en
mateix sistema sanitari del mateix pais. Quina d’elles és erronia?
La tasca d’un/una infermera,
implica portar moltes hores a peu de llit o del pacient que aten. Aquest
contacte fa que la relació sigui més profunda, la/el professional tingui més
informació de lo que li passa al pacient i creii més empatia. M’en recordo el
meu primer dia de pràctiques d’infermeria a la planta d’un hospital gran. Ja a
casa per tarda no hi volia tornar, plorava, perquè el que vaig veure s’em va
fer molt dur.
És difícil estar al costat
d’una persona que pateix i no poder fer res. Reconec que jo mateixa he viscut
aquest procès, de personalitzar els problemes dels altres. Aquesta impotència
et fa sentir culpable, i necessitem buscar culpables. Però nomès escoltant i
fent bé la nostra feina estem ajudant. I també el sistema te forats per
saltar-nos les regles de tant en tant si convè. I crec que aquesta és una
importat font de satisfacció: poder fer el que ens sembla més convenient.
Una altre cosa és la manca de
cohesiò i teixit al sistema social actual. La individualitat sempre ha existit,
però ara la població s’acumula més en les grans ciutats i aquesta podria ser la
causa d’un augmenta de l’indiferència i d’aquests “buits” dels que parla la
Laia,. Però no tot és dolent. Crec que estem en una fase d’adaptació. També la
ciencia avança, i ens nutreix de coneixement que els nostres ulls no veurien.
És moment d’aprofitar-los. Com ens
explica el divulgador científic Eduard Punset[1],
ara sabem que la dona embaraçada pot transmetre al fetus no nomès l’alcohol i
tabac que consumeix, si no tambè l’estres, perquè l’hormona de estrès, el
cortisol atravesa la placenta. També sabem que per guarir la ferida que crea un
insult, necessitem cinc cumplits. Que la
opinió establerta en algú bloqueja l’escolta activa d’una opinió diferent. Que
ens consta molt canviar d’opinió, perque ens sentim incoherents, però que si
cal, s’ha de canviar! Que la felicitat constant és impossible i que està a la
sala d’espera de la felicitat: l’esperança ens fa sentir feliços!
En definitiva, que cada
vegada tindrem menys necessitat de buscar aquesta dimensió més transcendental
en les terapies, perquè la ciencia está irrompint a la cultura popular.
.
Font: Regió 7
Manresa, Entrevista del Diumenge. 20/09/09
Le dice el niño, le dice el niño al padre: - Papaar, Papaar!! - Que pasa hijo mio. - Papaar, llevame al circor. Y dice el padre: - ¡Noor!!¡Que el que quiera verte venga a la casa! (sakatu irudian eta entzun abestia)
