L’escala-ko antxoak edo gabonetako galetak baino katalanagoa naiz

Pedraforca-ra igotzen naizenean edo Montserrat-en mendibuelta bat egiten dudanean tentetu egiten zait

Convergència-ri ematen diot botoa eta Jordi Pujol-ekin amets erotikoak dauzkat

Barça-ren bazkide naiz eta Sarria-ko perikoak gorroto ditut

Serrat traidore bat izan dala pentsatu dut beti

Nere kotxean Lluis Llach besterik ez da entzuten

Mugikorrean “Segadors” abestia daukat politono bezela

Senyera balkoian

Beti defenditut ditut bertako produktuak

Eta hara! Orain Casfefako neska txoni batetaz maitemindu naiz

Oh Jenifer, zuregatik tuneatuko dut kotxea

Oh Jenifer, elkarrekin hartuko dugu Madrilerako hegazkina

Eta gure maitasun debekatuagatik borrokotuko dugu

Oh Jenifer

Hiru adardun pinua edo Patumeko Guita baino katalanoagoa naiz

Sardana eta kobla eta Casteller giroan aditua naiz

TV3ren telesailetara eta Cuni-ren goizeko saioetara engantxatuta egon naiz beti

Mohamed Jordiren alderdia kanpainan baino erradikalagoa naiz

Romeskua eta Calçot-ak eta “pa amb tomaquet”-aren zale amorratua naiz

Benet eta Bornet-ek zuzenduta, Joel Joan ikusi nahi dut pastoretsetan parte hartzen

Beti defenditut ditut bertako produktuak

Eta hara! Orain Casfefako neska txoni batetaz maitemindu naiz

Oh Jenifer, zuregatik tuneatuko dut kotxea

Oh Jenifer, elkarrekin hartuko dugu Madrilerako hegazkina

Eta gure maitasun debekatuagatik borrokotuko dugu

Oh Jenifer

Adimen estudunek bidea oztopatzen digute

Julieta eta Romeon istorioa errepikatuz

Ez al dute ikusten denborak arrazoia emango diguna?

Maitasuna, bildurra eta amorrua irabazteko gai da

Eta bihotza erdibituta daukagula esaten digute

Maitasuna eta herria, aberria desioaren kontra

Baina nik ez ditut zatiak ikusten, osotasuna baino ez

Eta ez dago munduan indar nahikoa gu bananduko gaituenik.

Oh Jenifer, zuregatik tuneatuko dut kotxea

Oh Jenifer, elkarrekin hartuko dugu Madrilerako hegazkina

Eta gure maitasun debekatuagatik borrokotuko dugu

Oh Jenifer

Moodle plataformari buruzko ikastaro bat egin berri dot, Universitat Oberta de Catalunyako irakasleekin (Albert Sangrà, Lourdes Guàrdia, eta Marcelo Fabian Mainarekin). Tresnaz haratago, ikaskuntza ereduez jardun gara gehien bat. Gustora entzun eta irakurri ditut honi buruzko hausnarketak eta teoriak. Hasteko, orainarteko ereduez hitz egin digute, aurrez aurrekoak eta maisutasunez emandako klaseetaz eta baita eredu berrietaz ere, TICak (Tecnologies de la informació i la comunicació delakoak) nola erabili aurreko eredua ordezkatu baino, osatzeko.

Orain gutxirarte zegoen eredu bakarrak, ikasgelakoak hiru helburu izan ditu: informazioa ematea, pentsalmolde berriak sustatzea eta ikasleen arteko jarrerak aldatzea. [i] Gaur egun maisutasunez emandako klaseen kalitatea dudan jartzen baden ere (irakasleak burubelarri prestatutako klase bikain eta unidirekzionalak, hain zuzen)  badirudi lehenengo helburua dela lortzen den bakarra ikasgelako eredua bakarrik erabilita. Harrigarria , ez?

Adibide honek badu nere ustez bere aplikazioa orainarte nagusitu den osasun ereduan. Mediku paternalistak diagnostikoa egin, eta medizinak ematen ditu. Pazientea gaixorik joan eta medikuak osatu egiten du. Pazientea subjektu pasiboa da, ikasleak irakaslearen hitz jarioa entzuten pasiboa den bezela. Irakaskuntzaren oinarri bera hartu dut esateko, gaixoa sendatzeko eredu hau ere motz gelditzen zaigula fisioterapeutoi  behintzat.

Jarraituko du…

Palafrugellen izan naiz, Blandine Calais Germain (Anatomia para el movimiento izeneko liburuen egilea) eta Nuria Vivesek emandako ikastaro batean: Perine femeninoa. 20 bat neska ginen, jatorri eta lanbide desberdinetakoak. Zoragarria izanda. Estresa atzean utzi eta emakumetasunean murgildu naiz.

Kasualitatez (edo ez) aitak Uxue Alberdik Argiarako Ainhoa Agirreazaldegiren elkarrizketa zoragarria pasatu zidan. Nola umorearen erreferenteak maskulinoak diren, eta nola sortu neska izatearen aldetik, gizonen moduak imitatzea derrigorrezkoa izan gabe. Ze bi neska! Elkarrizketak muin haundia dauka: Kojak txupatxusak bezela!

Nik ere emakume naizela berdeskubritu dut. Esango nuke orain emakume naizela kontzienteki (31 urterekin!). Eta horren eraginaz ere ohartu naizela: nere portaeran, sentimenetan, erlazioetan...

Perinea berdeskubritzea ere ekarpena izan da, bai ezagutza, prebentzioa eta baita plazerrerako ere bai! Orain gutxi arte, ez omen da ikertu emakumeek zona honetan izan duten patologietaz eta erditzeko osteko arazoetaz.

La Laia, és una enfermera decebuda per l’atenció que es dona als usuaris al sistema sanitari actual. Critica la manca de temps que se li dedica al pacient, el tracta impersonal, i la pressa que afecta negativament a la qualitat del servei. Revisant la seva pròpia experiència, cita la vegada en la que un pacient se li va posar a plorar, i el sistema no contemplava que li pogues dedicar aquells minuts extra que podria necesitar aquell moment l’usuari-malalt.

Es curiòs. Rescato un altre article que vam llegir a classe, i vam fer el comentari pertinent, a on es parlava de les noves tendències que s’estaven adaptant en els centres oncològics per millorar l’atenció individualitzada i tenir més en compte la dimensió psicològica de la malaltia/malalt. Lluny de les presses i del tracte impersonal, es buscaba la màxima qualitat en la comunicació amb el pacient, tenint en compte que l’aspecte psicològic és important en el procès de curació i que el pacient te dret a decidir sobre el seu tractament. I sabem, que una bona comunicació obvia les presses.

Dues realitats oposades en mateix sistema sanitari del mateix pais. Quina d’elles és erronia?

La tasca d’un/una infermera, implica portar moltes hores a peu de llit o del pacient que aten. Aquest contacte fa que la relació sigui més profunda, la/el professional tingui més informació de lo que li passa al pacient i creii més empatia. M’en recordo el meu primer dia de pràctiques d’infermeria a la planta d’un hospital gran. Ja a casa per tarda no hi volia tornar, plorava, perquè el que vaig veure s’em va fer molt dur.

És difícil estar al costat d’una persona que pateix i no poder fer res. Reconec que jo mateixa he viscut aquest procès, de personalitzar els problemes dels altres. Aquesta impotència et fa sentir culpable, i necessitem buscar culpables. Però nomès escoltant i fent bé la nostra feina estem ajudant. I també el sistema te forats per saltar-nos les regles de tant en tant si convè. I crec que aquesta és una importat font de satisfacció: poder fer el que ens sembla més convenient.

Una altre cosa és la manca de cohesiò i teixit al sistema social actual. La individualitat sempre ha existit, però ara la població s’acumula més en les grans ciutats i aquesta podria ser la causa d’un augmenta de l’indiferència i d’aquests “buits” dels que parla la Laia,. Però no tot és dolent. Crec que estem en una fase d’adaptació. També la ciencia avança, i ens nutreix de coneixement que els nostres ulls no veurien. És moment d’aprofitar-los.  Com ens explica el divulgador científic Eduard Punset[1], ara sabem que la dona embaraçada pot transmetre al fetus no nomès l’alcohol i tabac que consumeix, si no tambè l’estres, perquè l’hormona de estrès, el cortisol atravesa la placenta. També sabem que per guarir la ferida que crea un insult, necessitem cinc cumplits.  Que la opinió establerta en algú bloqueja l’escolta activa d’una opinió diferent. Que ens consta molt canviar d’opinió, perque ens sentim incoherents, però que si cal, s’ha de canviar! Que la felicitat constant és impossible i que està a la sala d’espera de la felicitat: l’esperança ens fa sentir feliços!

En definitiva, que cada vegada tindrem menys necessitat de buscar aquesta dimensió més transcendental en les terapies, perquè la ciencia está irrompint a la cultura popular.

.

Font: Regió 7 Manresa, Entrevista del Diumenge. 20/09/09